Componer musicalmente una habanera: un 20% de inspiración y un 80% de transpiración/ Un 20% d’inspiració i un 80% de transpiració

Componer musicalmente una habanera un 20% de inspiración y un 80% de transpiración/ Un 20% d’inspiració i un 80% de transpiración

Qué difícil es componer, ¿verdad?
A veces cuando se escucha una canción que ha alcanzado el éxito, tiene uno la sensación de que esa composición es fácil -no sé, por ejemplo “Yesterday” de The Beatles-, de que eso se le ocurriría a cualquiera; pero cuando te pones a ver qué se te ocurre desde el más absoluto cero creativo te das cuenta de que no eres capaz de construir una melodía que ni tan sólo se parezca a algo tan sencillo como “Yesterday”, ¡no tiene más de cinco acordes!.

Te pones ante el PC y pueden pasar días antes de que te salga de dentro alguna cosa que merezca la pena, porque esa es otra: el nivel de exigencia contigo mismo no te deja dar por bueno nada.

Por eso componer musicalmente una habanera a veces resulta complicado.

Pero a lo que voy es a que, cuando por fin empiezas a dejar salir algo que te satisface entras en la fase de comparación, es decir, empiezas a pensar que se parece a algo que ya está escrito, a otra composición. Esto en el caso de la habanera es un suplicio, ya que hay piezas tan bien conseguidas y reconocidas a nivel mundial que resulta casi imposible parir algo nuevo, que no se parezca “a…tal”.

Como exponía en un anterior artículo, el género está muy arraigado en la estructura A en menor estribillo en Mayor, B en menor estribillo en Mayor y final. Eso condiciona bastante. Por otra parte, el alejarse de esa estructura supone el riesgo de no comprensión ante cualquier innovación.

Desde esa perspectiva sólo se me ocurre una cosa: dejarse llevar por la “inspiración” del momento, se parezca o no a lo ya escrito, dejar fluir los sentimientos y la creatividad musical, valorar lo parido en cuanto a su calidad y, si llegamos a la conclusión de que es interesante, no tirarlo; si no se puede dedicar tiempo o no salen los recursos apropiados para la ocasión, guardarlo para más adelante y entonces arreglarlo. Es cuando, a base de “transpiración” llegaremos a hacerlo bueno.

Estoy convencido de que en nuestro círculo, mundo, del género de la habanera, a pesar de toda la dificultad adquirida que apuntaba más arriba, tenemos creadores capaces de construir piezas originales que aporten frescura y novedad a nuestro repertorio que es, en definitiva, el del público amante del mismo.

De hecho, cada vez más se va consiguiendo esto.

Resumiendo, estaría muy bien intentar crear nuevas habaneras, basándonos en nuestra propia inspiración, con una distinta concepción melódica y armónica aunque ello signifique un porcentaje elevado de sudoración.

_________________________________________________________________
Por cierto, necesitas comprar entradas de música o teatro en Barcelona ?
AQUÍ ! ___________________________

¡Salud!

Què difícil és compondre, oi?
A vegades quan s’escolta una cançó que ha assolit l’èxit, un té la sensació que aquesta composició és fàcil -no sé, per exemple “Yesterday” de The Beatles-, que això se li acudiria a qualsevol, però quan et poses a veure què passa des del més absolut zero creatiu t’adones que no ets capaç de construir una melodia que ni tan sols s’assembli a una cosa tan senzilla com “Yesterday”… no té més de cinc acords!.

Et poses davant el PC i poden passar dies abans que et surti de dins alguna cosa que valgui la pena, perquè aquesta és una altra: el nivell d’exigència amb tu mateix no et deixa donar per bo res.

És per això que de vegades resulta comlicat compondre una havanera

Però a on vaig és que, quan per fi comences a deixar sortir una cosa que et satisfà entres en la fase de comparació, és a dir, comences a pensar que s’assembla a quelcom que ja està escrit, a una altra composició. Això en el cas de l’havanera és un suplici, ja que hi ha peces tan ben aconseguides i reconegudes a nivell mundial que resulta gairebé impossible parir quelcom nou, que no s’assembli “a. .. tal”.

Com exposava en un anterior article, el gènere està molt arrelat en l’estructura A en menor tornada en Major, B en menor tornada en Major i final. Això condiciona bastant. D’altra banda, el fet d’allunyar-te d’aquesta estructura suposa el risc de no comprensió davant qualsevol innovació.

Des d’aquesta perspectiva només se m’acut una cosa: deixar-se portar per la “inspiració” del moment, s’assembli o no a allò ja escrit, deixar fluir els sentiments i la creativitat musical, valorar el parit quant a la seva qualitat i, si arribem a la conclusió que és interessant, no llençar-ho; si no es pot dedicar temps o no surten els recursos apropiats per a l’ocasió, guardar per més endavant i llavors arranjar-ho. És quan, a base de “transpiració” arribarem a fer-ho bo.

Estic convençut que en el nostre cercle, del gènere de l’havanera, malgrat tota la dificultat adquirida que apuntava més amunt, tenim creadors capaços de construir peces originals que aportin frescor i novetat al nostre repertori que és, en definitiva, el del públic amant del mateix.

De fet cada cop més es va aconseguint això.

Resumint, estaria molt bé intentar crear noves havaneres, basant-nos en la nostra pròpia inspiració, amb una diferent concepció melòdica i harmònica encara que això signifiqui un percentatge elevat de sudoració.

Salut!

3 comentarios en “Componer musicalmente una habanera: un 20% de inspiración y un 80% de transpiración/ Un 20% d’inspiració i un 80% de transpiració

  1. Estic totalment d’acord amb tot el citat anteriorment. És veritat que hi ha vegades que no surt res, que l’inspiració pròpia no dóna els seus fruits i que quan ho fa, aquests són molt propers a altres temes, ja composats. Per què succeèix això??? Doncs no ho sé, però la resposta la podríem trobar en les fonts d’inspiració en que ens hem nodrit, que ens han format, ajudat a coneixer la estructura d’un gènere i, fins i tot, en aquelles fonts que ens han despertat algun d’interès, emoció o sentiment.

    Alguns grans mestres de la música com Beethoven, deien que esta molt bé dependre únicament i exclusivament de l’inspiració d’un mateix, per crear i buscar idees musicals, però que quan ens vingui, sobretot, que ens agafi treballant. Això potser ens pot ensenyar a que, dintre del procés creatiu, (i dient això, incluiríem qualsevol gènere o estil musical) no hem de ser dependents de la inspiració divina, que vé quan menys t’ho esperes i t’abandona quan més falta ens fa. Sinó que per compondre i també podríem afegir: per qualsevol tipus de creació artística. Ens hem d’estar formant i aprenent en tot moment. En el cas de la música diríem escoltant molta música, aprenent molta música, enriquint-nos de tota la immensa literatura musical que disposem i que tenim a l’avast. I no només centrar-nos en un sol estil, tot el contrari, quan més estils, formes, gèneres i temes diferents conegui el compositor, més faciliat tindrà aquest per crear amb fluïdesa i originalitat. Aquest, crec jo des de la meva humil experiència, que és el camí per aconseguir una total renovació de qualitat, amb les havaneres i que ja hi ha molta gent que ja ho ha començat a fer.
    No ens quedem només amb “El meu Avi” i “La Bella Lola”, com a fonts d’inspiració úniques. Busquem, investiguem, experimentem amb tots els diferents gèneres llatinoamericans i europeus de que disposem, per fer evolucionar les havaneres.
    No hem d’oblidar que les havaneres són l’evolució d’una dansa anglesa del segle XVI, la country dance. Que va passar al continent entrant per França, d’aquí va entrar a la península ibèrica amb l’arribada dels borbons a la cort espanyola i aquí, va ser quan va experimentar la transformació de la “country dance” a la “contradansa”. I la propera transformació no la sufriria fins a la seva exportació a Cuba, quan sofreix l’experimentació amb les melodies antillenques, els ritmes africans i es transforma amb “l’havanera”.

    Ara ens toca a nosaltres, als grups d’havaneres, seguir amb l’evolució musical, no la sentenciem de mort, no si us plau, nosaltres no. O com a mínim com a bons professionals o bons músics que som, per damunt de tot, treballem per que això no passi.

    Eduard.

  2. Amic Eduard m’encanta i combrego totalment amb la teva reflexió al voltant de l’evolució del gènere. M’agrada especialment:

    “Ara ens toca a nosaltres, als grups d’havaneres, seguir amb l’evolució musical, no la sentenciem de mort, no si us plau, nosaltres no. O com a mínim com a bons professionals o bons músics que som, per damunt de tot, treballem per que això no passi.”

    Et recolzo i segueixo el mateix camí que indiques.

    Salut!

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.